El llogaret de Vinaròs va sorgir a mitjan segle xiii abocat a la mar i la pesca hi seria una activitat fundacional. Al llarg de les cinc centúries següents s?hi va practicar una pesca artesanal: bona, diversa, abundant i sostenible. L?any 1767, amb la primera concessió de 8 parelles del bou a Vinaròs, la pesca va entrar en una nova etapa ?industrial?, amb aquest nou art que va suposar una capacitat creixent d?explotació dels recursos pesquers. Si ho resumim des del punt de vista de l?evolució de la pesca del bou a Vinaròs, l?any 1782 ja n?hi havia 14 parelles, que n?eren unes 25 a mitjan segle xix. El 1878 comptava 36 parelles, mentre que amb la norma de les tres milles de 1888 l?any 1891 n?eren 53, que va provocar un ?esgotament dels caladors?. Amb el nou segle xx, l?any 1916 a Vinaròs hi havia actives 43 parelles i una dècada més tard, el 1926, s?hi va adoptar una innovació transcendental: el motor, que va revolucionar l?arrossegament amb els cavalls de potència. Això va suposar una nova crisi pesquera, que es va ?solucionar? amb la guerra de 1936, que va regenerar els caladors a la força. El franquisme afavorí l?activitat pesquera, amb un augment de l?esforç de pesca, amb l?afegit de les malles estretes i l?incompliment de la veda; tot plegat, va provocar una nova crisi al llarg de la dècada de 1950,amb una caiguda dels rendiments del bou, quan a Vinaròs n?hi havia 60 barques l?any 1960. En un context d?un liberalisme explotador creixent, el 1985 a Vinaròs encara feinejaven 50 barques del bou (cada vegada més potents). Però si fem un salt endavant, arribem a la nova ordre de les tres milles de 2007, que va afavorir una nova crisi de sobrepesca, una reducció de la rendibilitat i les barques del bou no han parat de disminuir (a Vinaròs ja només n?eren 7 l?any 2020).

Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s?ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d?escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria.
Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus.
El jurat l?ha definit com ?una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l?atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l?humor i les reflexions filosòfiques que se?n desprenen?.

Tota la claror parla, amb llenguatge senzill —­però sense defugir la profunditat d’allò de què parla—, del pes i de les restes de certes coses que se’ns fan malbé a la vida, de com serem capaços de fer net del tot d’aquestes restes que ens fan nosa i que potser ens frenen, d’aixecar un àmbit nou en què puguin brotar uns altres delers que ens espenyin, d’adonar-se de la magnitud de l’ara i aquí, de tornar a lligar-nos al sentit i a la màgia de la vida. En paraules del jurat, Tota la claror és un llibre “transparent, pur i complexament senzill”.

El contingut del llibre respon al propòsit de l?autor de divulgar el saber que ha anat adquirint sobre aspectes diversos del territori. Amb una formació autodidacta, Josep Valldepérez Lleixà ha anat construint coneixement mitjançant l?observació sistemàtica de l?entorn que l?acull. Unes cognicions i unes vivències que l?han dut a posar en valor l?excepcional heterogeneïtat que mostra l?àrea geogràfica que comprèn la desembocadura de l?Ebre.
Els resultats d?aquesta recerca duen a plantejar més d?una hipòtesi controvertida, com la que defensa que el poblat protohistòric d?Amposta gaudia d?un escenari singular, representat per un mercat portuari en l?antiga desembocadura del riu Ebre. Un espai des d?on es trafegaven els productes per a l?abastiment dels poblats perifèrics o d?altres de més interiors i també per a l?exportació. Unes qüestions molt significatives que contribueixen a evidenciar empíricament que Amposta havia esdevingut el port natural i el mercat des d?on s?efectuaven els esmentats intercanvis comercials entre els mercaders que venien d?ultramar i els de l?interior de la Península.

Contacto: la història oficial repassa la trajectòria de la mítica sala dels anys 80 establerta a Camarles i l?impacte en les vides de diverses generacions d?ebrencs. Amb diverses sales, un restaurant, piscines i una zona exterior, un mini zoo, un circuit de kart i una sala recreativa, la Contacto va ser tot un macro complex de l?oci. Va generar un fenomen social: per primera vegada persones d?arreu del territori tenien un punt de trobada. Avui dia, moltes parelles segueixen unides per conèixer-se una nit en aquesta discoteca.
El llibre fa un repàs a la història de la discoteca, oberta el 1980, i també per la seua música, i resulta un document indispensable per a tots els que van passar per ella. La discoteca i el seu èxit va ser possible gràcies a l?esforç de les persones que la van posar en marxa i que hi van treballar, però també gràcies a tota la gent vinguda d?arreu del territori que la va freqüentar i se la va estimar. Sense totes aquestes persones, la discoteca no hagués tingut raó d?existir. El llibre fa un petit homenatge a tots ells i inclou un apartat amb testimonis de clients i antics treballadors que recorden anècdotes i nits de diversió. A més, inclou una bona mostra de fotografies on es veuen tots els racons de la discoteca i les seues festes més emblemàtiques, així com actuacions dels grups de moda. Els materials provenen de la col·laboració directa de la família Figueres, descendents d?un dels fundadors de la Contacto, Eugeni Figueres.

Darrere les parets innocents d’un pantà, marcat per la polèmica des que es va construir, es poden amagar els secrets més obscurs de la crueltat humana. L’aparició d’un cadàver a la llera del riu de la Sénia conduirà la Jana Miró a la investigació que farà caure els murs d’aigua i de silenci aixecats al llarg de més de mig segle.

Carles Mulet Garcia naix a Cabanes (Plana Alta) i aplega a la política des de l?activisme en defensa del territori justament quan planegen sobre la comarca grans projectes d?especulació que poden aplegar a fer malbé tot el model econòmic tradicional i les seues opcions de futur. Accedeix en 2003 a l?Ajuntament de Cabanes com a regidor, on està fins a 2019 i on forma part del govern municipal durant el darrer mandat. Comença l?aventura en el Senat en 2015 designat per les Corts Valencianes a proposta de Compromís (al final de la X legislatura) i hi serà present durant les XI, XII, XIII i XIV (dos de les quals, fallides i una altra amb una moció de censura que prospera).

Aquest diccionari és una clau que ens permetrà obrir, tímidament, la porta de l’al·lucinant món del teatre. Un primer pas per saber una mica més. L’autor ha utilitzat la seva experiència teatral i acadèmica per tal de proporcionar al públic lector una eina eficaç. Notem, de passada, un cert to fusterià que sempre és d’agrair.

60 receptes de conill és un receptari que desborda emocions: la Maite Borràs harmonitza la seva habilitat com a cuinera amb la sensibilitat de l?artista i ens ofereix la seva taula per gaudir d?un festí de records al voltant d?un dels productes alimentaris més extraordinaris que tenim a l?abast, el conill. En Xavier Franquet, amb les seves delicioses aquarel·les, recrea meravellosament els records de la Maite i els plasma en color, arrodonint les lletres de tinta vermella que ens parlen d?espècies, d?aromes, de compartir bons moments de vida.
El pròleg és a càrrec de Rosa Mayordomo, membre de l?Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

Durante los años 2020 y 2021 tuvimos que afrontar una crisis sanitaria que puso a la sociedad, en general, y a nuestro sistema sanitario, en particular, en un intenso y despiadado escenario emocional. Naufragios aborda desde la visión poética del autor, con el mar como vehículo metafórico muy presente, esos sentimientos que afloraron durante meses y su relación de conflicto y desamor con la vida y la muerte.